L’Obra comença quan l’actriu asseguda en un balancí, es va transformant a partir dels mo- viments i de la veu, en una àvia, tot mante- nint un diàleg amb un interlocutor imaginari, l’Oriol; l’infermer que té cura d’ella. Fent-li preguntes com; quan vindran els meus nets a veurem? Quan mengem? Perquè porto bolquers? Ens anem situant en l’espai on es troba aquesta àvia i la seva solitud.
A poc a poc, aquesta àvia, va recordant passatges de la seva vida. L’actriu va assumint diferents rols de personatges que van sortint a partir d’aquests records.
En una primera escena, l’actriu es transforma d’àvia a dona jove a través d’un ball mentre sona un bolero de Daniel Santos per la ràdio. Desprès de reviure aquest record, torna a convertir-se en el personatge de l’avia, però aquest cop ha canviat de lloc, es troba davant d’una taula, amb menjar i un pitet sobre el pit. Torna a parlar amb l’Oriol, l’interlocutor imaginari, donant a entendre que és l’hora de dinar.
A mida que avança l’obra es va passant per tots els records; la infantesa es recrea amb titelles que son forquilles ganivets i tovallons.
La guerra civil, comença amb un discurs de Dolores Ibárruri, la Passionaria, que realitza l’actriu. El discurs acaba amb l’himne de riego sonant en una petita ràdio que es troba sobre la taula. Amb la roba que està estesa en un fil d’estendre, l’actriu es vesteix de miliciana i acaba reproduint passatges de la guerra fent una pantomima.
Finalment l’obra acaba amb la postguerra i la transició espanyola. En aquest punt, l’avia torna aparèixer tenint un diàleg amb l’actriu, jugant la meta-teatralitat, fent entendre que el més important és que tot quedi a la memòria col•lectiva.
Espai Àgora Sabadell 
0 Respostes to “3/novembre/2012 Iaia”